L'esquizoveu

Fa molt de temps, en una ciutat anomenada “Granollers”, una família es va refugiar de la pluja en una masia abandonada.

Era una masia preciosa, d’un color blanc embrutat pel pas del temps. Tenia una part enderrocada, i pel terra i les parets corrien milers d’animalons com paneroles, aranyes i altres.

La parella tenia un fill, ja adolescent de 12 anys que es deia Dani i tenia problemes psicològics i patia esquizofrenia.

Tot anava bé, fins que una nit de tempesta va acabar amb aquella pau. Un llampec va caure sobre la masia i la vella casa va acabar ara sí, enderrocada del tot.

L’únic que va sobreviure va ser el Daniel que va seguir vivent aquella casa abandonada durant 2 setmanes, fins que va morir a causa de la fam, la sed, la higiene, i més necessitats que abans eren cobertes pels seus pares, ja morts entre les runes.

I diuen que l’esperit del Dani encara volta per aquí i si entres diuen que escoltaràs veus i sorolls i que el fantasma del Dani el matara

-Aquesta historia es una tontería. deia la Carla

- ja ho se nomes es una vella llegenda que s’explica pels voltants

- jo si no ho veig no ho crec.

i doncs aquella nit, a la masia la Nerea i la Carla estaven explorant, quan de sobte van escoltar una serie de sorolls una cançó molt terrorífica que sortia de les runes això es l’ultim que van escoltar.

 Carla Galera, Iria Villena, Daniel Rodríguez i Nerea Carmona

1r ESO C Grup 7

La noia de la fira

Fa poc temps, una nit plujosa durant la fira de l’Ascensió de Granollers, que es fa en el parc firal, va
haver-hi un accident en una atracció i va morir una noia. La gent diu que de tant en tant apareix l'esperit d’aquella noia.
Anys més tard, es comenta que una nit l’Andrés estava per la fira i va conèixer una noia que estava sola. I li va preguntar:
-Què fas aquí? Necessites ajuda?.
La noia li va respondre que es volia anar cap a casa seva. Ell li va deixar la jaqueta per a que ella no tingués fred, van sopar al Burger King i la va portar a casa.
Al dia següent, l’Andrés va tornar a casa d’ella per demanar-li la jaqueta que li havia deixat. Li va obrir la porta una dona gran. Ell li va explicar el que havia passat.
La dona li va dir que la seva filla va morir fa molts anys. Ell estava convençut de que el que havia passat va ser real, llavors la dona li va acompanyar fins a la habitació de la filla i tots dos van veure que la jaqueta estava a la seva cadira i que el Burger King ja no hi era...

Hugo López i Naomi Narváez
1r ESO A 

Història de la pedra de l'encant

Fa 1 Segle enrere a Granollers hi havia un riu que es diu Congost. En aquest riu un dia de pluja molt forta va vindre una pedra riu avall, fins a un punt que es va parar. Però també en aquest riu hi viuen unes bruixes de Granollers, i aquestes bruixes es van trobar la pedra.  

Quan les bruixes es van trobar la pedra la van començar a mirar i a tocar, i una bruixa va dir <i perquè no ens la quedem> i les altres bruixes van respondre que estaria bé i que seria una mes amb elles. Llavors les bruixes se la van quedar i van ser felices.

Però un dia les bruixes van provar de fer un encanteri amb la pedra i de cop i volta va desaparèixer, i les bruixes es van quedar parades i la van començar a buscar i al cap d’hores la van trobar a la porxada, allà parada tot sola, i al final van decidir deixar-la allà i li van posar el nom de LA PEDRA DE L’ENCANT.

Ibai Navas Carreta

1r ESO B

La casa del desamor

El meu avi em va explicar que la seva amiga li va explicar que fa molt de temps es deia que en aquesta casa, se celebrava cada any la festa més important d'aquell poble (el carnaval).

Festa a la qual va assistir tot el poble (s'ha de dir que en aquella època, la casa no estava en tan mal estat ). A la festa, el fill del propietari d'aquella casa (l'Andreu), va aprofitar i es va declarar a la seva estimada, la noia més maca del barri (la Míriam). Però abans va parlar amb el seu amic.

- Escolta, passi el que passi que ningú entri a l'habitació perquè em declararé a la Míriam, i potser ho vol parlar, ja saps...

- D'acord, compta amb mi!

Després d'això, l'Andreu ja estava llest.

- Escolta Míriam, pots entrar a la casa amb mi un moment?

La Míriam va accedir.

- Escolta Míriam et vols...

En aquell moment, abans que la Míriam pogués dir res, un noi va entrar amb una ferida. Semblava infectat... Quan van veure-ho, van acostar-se per veure que li passava, però en fer-ho es van infectar ells també.

Passaven les hores i no es podien moure. Era una malaltia contagiosa. I és clar, ningú no va entrar a la sala perquè cada cop que algú provava d’entrar l’amic li deia que no podia, i inventava alguna excusa com: - Està molt bruta- o - El terra està molt mullat!- L'endemà, l'amic ja es començava a preocupar, així que va entrar. En fer-ho va trobar a tres cossos morts: el de l'Andreu el de la Míriam i el d’una altra persona. El noi preocupat mig plorant, va demanar ajuda. Què havia passat allà?

Per això, diu la llegenda, que qualsevol parella que passi per aquella casa tindrà mala sort a la seva relació i vida.

Sofía Téllez, Andrea Casado, Míriam Vico i Carla Bertran

1r ESO A

Curs 17-18

La maledicció

Era   de   nit,   ja   feia   3   mesos   que   havia   començat   l’any   1956.   Jo  estava   amb   la   meva colla   fent   tastades   per   Palou   quan   desde   lluny   vam   veure   una   casa   tenebrosa,   obscura  i   freda   com  a   nosaltres   ens   agradava,   ens   vam   fixar   en   què   tenia   flors   en  totes   les finestres.   Al   apropar-nos-hi   vam   veure   un   cartell  que   posava   prohibit   el   pas.   Com  anàvem   amb   colla   vam  decidir   entrar-hi.   Recordo   que   intentant   entrar   hem   vaig  esgarrar   una   de   les   manigües   de   la   meva   samarreta   i   vaig  pensar en que tenia molta mala sort. 

Com   els   meus   amics   estaven   una   mica   espantats   em   vaig  fer-me   el   valent   i   vaig proposar   entrar   jo   primer.   Vaig   saltar  la   tanca,   i   al   posar   el   peu   a   terra,   vaig   sentir una   estranya  sensació   que   recorria   tot   el   meu   cos.   Després   d’això,   em   vaig  girar cap als meus amics i vaig dir:  

- Que no entreu??.No es gens perillós!! 

- Max!!, però on ets?! No fa gens de gràcia!- Va dir la Coral. 

Sorprès, va dir: 

- Ja   ja   quina   gràcia.   Deixeu-vos   de   ximpleries   i   entreu  d’una vegada que això està ple de gats!! 

- Sí no surts marxem i prou!- va exclamar en Pol.   Van   mirar   cap   a   terra,   hi   havia   una figura més   o   menys  desformada   i   obscura   s’amagava   en   una   cantonada   de   la  tanca. 

- Max ja t’hem vist bonic!!, estàs a aquella cantonada - deien tots. 

Uns   sorolls   estranys   venien   d’aquella   cantonada   i   espantats  van fugir corrents deixant en Max dintre de la casa. 

En   Max   sense   saber   què   estava   passant,   va   intentar   sortir  de   la   casa   però   una espècie de   barrera   transparent   però   no  el   va   deixar.   En   intentar-lo   per   segona   vegada   es   va veure  que   el   seu   cos   ja   no   era   el   mateix!   Ara   tenia   tot   el   cos   negre   i  desformat.

Ja   que no   podia   sortir   vaig   haver   de   passar   la   nit   allà.   En  fer-se   de   dia   el   meu   cos  va   tornar   a   canviar,   veia   tot   de  colors   blaus   i   verds,   em   notava   més   petit   i   àgil, com   si   fos   un  gat,   i   així   era!!.   Ja   que   era   un   gat   vaig   anar   a   buscar   algun  altre gat   perquè   em   digues   que   estava   passant   aquí,   vaig  trobar   una   colla   de   gats   molts simpàtics   que   em   van   dir   que  tènia   una   espècie   de   maledicció   i   que   si   deixava   que les   flors  es   morissin   em   caurien   més   anys   de   maledicció   i   que   pel   dia  em convertiria en un gat i quant caigues la nit seria un follet  i   però   les   conseqüències   eren   que   no   podia deixar   de   vigilar  les flors ni la casa. 

Finalment   el   nen   es   va   convertir   en   esperit   perquè   una   de   les  flors   es   va   mal   fer.  I alguns   diuen   que   en   Max   es   va   convertir  en   el   guardià   de   la   Casa   de   les   Flors esperant   una   nova  víctima. 

Mireia, Anna A, Maria, Leyre

1r ESO B

No agafis el que no és teu!

Fa molts i molts anys, prop de Granollers, a Palou, hi havia una casa al costat de l’església. Una casa molt gran amb un ambient tenebrós, al costat de la casa hi havia un camp i la coneguda església de Palou, la casa tenia un pati amb moltes plantes però la majoria estaven mortes i les persianes totes baixades, només es veia al propietari sortint i entrant. L’home sempre portava un barret blanc de copa alta i vestia de blanc. Entre els habitants de Granollers es parlava que per allà havien passat fets estranys, sense explicació lògica. Una de les històries que explica una velleta sobre això, és sobre com va caure la desgràcia sobre un dels habitants de la zona.

Era un home molt ric que es deia Joan, però no era suficientment ric, volia més. Quan era l'època de la collita passava per totes les cases del poble, amenaçant els propietaris perquè li donessin la collita. Els amenaçava amb denunciar-los per revolucionaris davant les autoritats si no acceptaven el xantatge. Quan acabava de recogir la collita, anava a la plaça del poble i cridava:

- Qui no m’hagi donat la collita que me la doni ara o ja sabeu què.

Un dia, tres dones del poble van decidir fer-li una maledicció. Una nit de lluna plena, van anar al riu per fer un conjur i evitar que robés les collites. Si robava les collites, aquestes es convertirien en un grapat de carbó i la casa s'ompliria de ratpenats. L'endemà, les tres dones van anar a casa de l'home i el van advertir. Ell es va espantar una mica, però no en va fer cas, i passades unes setmanes va recollir la collita com sempre. Va passar molt de temps sense tenir notícies d'ell. Un dia, l'alcalde del poble i diversos veïns, van anar a la casa del ric per veure si li havia passat alguna cosa. Quan van obrir la porta, milers de ratpenats van sortir per ella i al ell se'l van trobar mort sota una muntanya de carbó. L’alcalde va dir:

-Deu meu això no pot estar passant! Qui ha fet això?-Ningú va respondre-

Després de poc temps, per la por, van enderrocar la casa i al seu lloc van construir una plaça.

Des de llavors, en aquest poble, són molt respectuosos els uns amb els altres!

Iker Mata, Jose Ramos, Ivan Gallego i Gabriel Garcia.
1r ESO B

El castell encantat

Corria l’ any 1890, a Catalunya, concretament a una masia de la urbanització de Palou, aquella, es deia “Torre de les Aigües”. Allà vivia un matrimoni amb un fill, la dona es deia Mercè, l’home Pere, i el seu fill es deia Oriol.

Era un dimecres 2 de setembre de l’any 1890, aquest dia l’ Oriol feia anys, els seus avis li van regalar un ninot molt graciós, tenia les galtes vermelloses i el cabell ros, anava vestit amb una samarreta de màniga curta, un pantaló de color blau marí, i també portava unes sabatilles de color negre, a l’Oriol li va fer molta il·lusió aquest regal per part dels avis.

Després d’un mes apròximadament, l’Oriol va morir a causa d’ un infart. Quan va passar aquest greu accident els seus pares reçaven a déu perquè el seu fill recucités. Ells van reçar i van esperar la resposta de déu, però en el ninot que li havien regalat els seus avis va entrar la personalitat del déu de l’infern i la mort, era el déu que portava totes les desgràcies possibles i les més greus que podien passar. Aquella mateixa nit va aparèixer aquest terrible personatge i la seva mare va anar a veure que passava a l’habitació, perquè esclar ella no sabia això del deu maligne, però quan va arribar es va trobar amb aquest déu ferotge...

Li va atacar i li va deixar molt ferida. El pare destroçat veient la situació va decidir vendre la casa a un orfanat i comprarse’n una casa nova i refer la seva vida.

Hi havia una nena discapacitada que ningú sap com ni quan va aparèixer, tenia la cama invàlida, va anar a veure la casa i va entrar a l’habitació del fill, el ninot estava tancat en una habitació perquè no es descontrolés. Era una habitació amb fulles de la bíblia i veneida per un sacerdot, però la nena va obrir la porta i seguidament va sortir el ninot que portava la personalitat del déu ferotge i la va

matar...

-Que a sigut aquest soroll ?- Va dir el mestre.

-No ho sabem -Van dir els nens -Anem a mirar per la masia.

-La casa està encantada -Va dir el mestre -El ninot a matat a l’Alicia.

Quan es van donar compte que el castell estava encantat i que sols portava desgràcies molt dolentes i sense parar, van voler sortir corrents ràpidament però ja era massa tard, el ninot els hi controlava la ment.

Finalment, per la nit el dimoni va matar a tots els nens, al mestre del orfanat.

Encara hi ha testimonis que han vist al dimoni en el desvan...

T’atreveixes a anar-hi?

Adrià Villanueva, Gerard Navarro i Marc Taboada
1r ESO A

Les bruixes i les pedres

Fa cinquanta anys on ara està el Pont del camí de Can bassa hi havia tres bruixes que es deien Caldero, Lagarta i Escoba.

Quan passaven persones i tiraven deixalles apareixien les bruixes i  et donaven dos opcions: recollir les deixalles o convertir-te  en pedra.

La majoria de la gent no volia recollir les deixalles, aixi que, molts es van convertir en pedra i les bruixes van aprofitar aquestes pedres per construir un pont i recordar a la gent que no s’han de llençar deixalles.

Gerard Perich, Salu Danjo

1r ESO A

Curs 17-18

L'home misteriós

Era una tarda qualsevol del 1868. Un nen d’uns 8 anys, ros i amb els ulls blaus anomenat Pau Garcia, sortia de l’escola amb els seus amics. Van anar a jugar al passeig de la Ribera del Riu Congost.  En Pau i els seus amics, van estar allà tota la tarda jugant a bales i quan es començava a fer fosc, cadascú va tornar a casa seva. Quan en Pau va arribar a casa, es va adonar que no portava el valuós rellotge que el seu avi li havia deixat. Va decidir tornar a la vora del riu a buscar-lo, perquè sinó el seu avi es decepcionaria molt.

Es va escapar de casa per la finestra de la seva habitació i va començar a córrer per arribar el més aviat possible. Però, a meitat de camí, es va trobar a la seva veïna, la senyora Josefina. Era una dona d’uns 80 anys, que sempre s’havia preocupat molt per en Pau. 

-Hola Pau! On vas tu sol, tan tard? - li va dir la seva veïna.

-Doncs… Vaig a comprar el pa, que m’ho ha demanat la meva mare. - li va contestar en Pau.

-Ah! Doncs que et vagi bé. I, no triguis gaire, que aviat es farà de nit. - va dir-li la Josefina.

En Pau, ignorant l’avís de la seva veïna, va seguir caminant fins a la ribera del Riu Congost. Quan hi va arribar, va estar molta estona buscant, però el rellotge no hi era. Desesperat, va decidir tornar cap a casa, però va veure un home. Sobtadament, va desaparèixer. Va passar tan ràpid que a en Pau no li va donar temps a identificar-lo.

El va començar a buscar, i va veure que havia aparegut una mica més enllà d’on l’havia vist per primer cop. Disposat a saber qui era aquell estrany personatge encaputxat, va seguir el seu camí, però va tornar a desaparèixer. I, efectivament, l’home va tornar a aparèixer més enllà d’on l’havia vist per última vegada. En Pau s’estava espantant i sabia que havia de marxar, però la curiositat el va vèncer. 

El va seguir fins que l’home es va aturar davant del pont i, de sobte, aquell estrany personatge es va tirar al riu, sense donar explicacions.

En Pau, va anar a veure si estava bé, però es va acostar molt al riu perquè no veia el cos de l’home. De sobte, algú el va empènyer cap al riu. 

Però mentre tot això passava, la senyora Josefina estava passant per allà perquè anava a comprar a la carnisseria que hi havia a l’altra banda del riu. Va presenciar tot el que va passar aquella nit del 1868. 

Ningú, tret de la Josefina, sap què li va passar a en Pau. Alguns diuen que el seu cos està enfonsat al riu, però la senyora Josefina sap que no és veritat. Va intentar explicar el que havia passat a la gent del poble, però ningú la va creure. 

Laura Ejarque, Laia Mercader, Peiyao Ji i Rebeca Sánchez
1r ESO B

Túnel misterios

Fa molt de temps, en un parc de Granollers, hi havia un túnel màgic, i es deia que si passaves havies de pensar en un desig, i si el pont creia que tel mereixies, tel concedia.

Es diu que un dia, un noi d’uns 25 anys casat va passar per aquest túnel, i va demanar el desig de ser immortal. El desig va ser concedit, però no es va adonar fins desprès d’un temps, que en realitat era una maledicció.

Va créixer i va tenir fills, pero va seguir creixent, i no es moria. Desprès de mes temps va veure la seva dona morir, els seus fill i els seus amics. Va passar el temps i tot va anar evolucionant. Es van construir cases, edificis noves escultures, es va començar a cambiar la llengua… Ell no va poder aprendre res sobre la nova llengua, i no va poder aprendre res sobre les noves tecnologies i formes d’actuar, per això quan intentava parlar amb algú, ningú l’entenia. Científics de tot el mon el van començar a buscar, ja que a tots els semblava increïble que un home només parles l’antiga llengüa.

Ell es va escapar, i ningú sap in esta, però diuen que encara es viu, i s’amaga  en el parc on es troba el túnel. Diu la llegenda que el túnel encara concedeix desitjos, i que quan passes, s’escolta la veu del home que et diu que et vagis i que no tornis.

Marta López, Sara Delmás, Nerea Moreno i Montse Ballester
1r ESO A

La pedra màgica

En un temps molt llunyà, hi vivia una pobre camperola que es va quedar embarassada d’un rei molt important. Quan el rei es va assabentar que tendria un filla amb aquella camperola, va decidir matar-la, ja que no volia tenir un fill i que  que ningú s'assabentes del que havia passat, tenia una gran reputació. Per sort la dona va poder fugir a temps per poder tenir al filla. La pobre camperola va tenir que fer un gran esforç per alimentar i tenir cura de la seva filla, no va passar res, van fer una vida normal. Mentre passaven els anys la noia es feia més gran, ja s'acostava el dia del seu aniversari, anava a tenir els quinze, l'edat que tots els joves volien tenir. Mentre que en el castell, el rei va tenir un fill, va néixer el mateix dia que la filla de la camperola.

La noia era molt maca, tenia el cabell ros i ondulat, li arribava fins a la cintura, tenia els ulls blaus i una pell molt blanqueta.

En canvi el príncep tenia cabell negre, curt i ulls blaus. La noia i el noi el que tenien en comú era que eren grans aventurers.

El rei es va assabentar que la camperola i la seva filla estaven vives, així que va dir:

Guàrdies!!- Va exclamar el rei.

Si, majestat, que voleu- Va dir el guàrdia.

Fa 15 anys m' havies dit que la camperola i la seva filla es van morir, ara el meu corb les ha vist passejant per l'hort de casa seva, com és possible això!- Va dir el rei tot enfadat

Va ser una mentira majestat.

Com es possible que m'has desobeït, confiava en tu.

Perdoni majestat, però es que en veritat no les vam trobar, hi havia una pedra marró, una casa, i un hort, vam entrar a la casa però no hi havia ningú, vam haver de tornar.

Esta bé, digues-li als guàrdies que tindran una setmana per trobar a la camperola i la seva filla, i si no la troben seran decapitats.

Si, majestat.

Quan el guàrdia es va anar, el príncep va aparèixer i li va dir que volia anar a visitar una altre ciutat. El príncep es va anar al poble de Granollers. A mig camí, el príncep va tenir que passar per una turmenta, feia molt fred, tot era molt fosc i queia molta pluja així que era molt difícil avançar. Va arribar a una petita caseta on al costat hi havia una pedra amb forma de cilindre. El príncep va picar la porta de la caseta, la va obrir una dona vella, la camperola. El príncep es va presentar:

Bona nit, ho sento per molestar aquestes hores, sóc el príncep Charles, m’agradaría saber si em podria quedar aquesta nit a dormir, estic de viatge i la turmenta m’ha agafat per el camí.

Bona nit majestat, clar que et pots quedar a dormir, jo soc Catalina i la meva filla Elizabeth.- Va respondre la camperola.

De cop i volta el príncep va posar cara de sorprès i Catalina li va preguntar que passava, i el príncep va respondre:

Vostè i la seva filla son buscades per el meu pare Rafael II, si no us aneu aviat us trobarà i us executarà.

Les noies espantades no sabien on anar, així que van pensar i pensar. Al cap d’una estona la dona es va recordar de la pedra màgica que estava al costat de casa seva. Catalina li va explicar tot a la seva filla, i sobretot el que havia pensat fer amb la pedra. Al dia següent, Catalina i Elizabeth es van posar sobre la pedra, es van agafar de les mans i totes juntes van dir unes paraules en un to molt baix. De cop, la mare i la filla van desapareixer. L’ únic testimoni va ser el príncep, però no va di res a ningú, s’ho va callar fins a la mort. Així que mai ningú va saber el que va passar, on van anar i que paraules van dir. L’ única cosa que encara es conserva es història i la pedra.

Lorena Tancau, Gabriela Rodriguez, Estela Duarte i Montserrat Medina

1r ESO-B

La casa de les flors

Es diu que fa molts anys, concretament l'any 1644, van haver-hi fets molt estranys en na casa, ara anomenada la casa de les flors.

Tot va començar quan els nous inquilins van arribar, eren la família Duran. Aquesta família era un tant estranya a l'hora de relacionar-se amb els veïns, a tot el veïnat els-hi semblaven sospitosos.

Davant de la seva casa hi havia un prat ple de flors que tothom estimava i cuidava, però quan la família Duran es va instalar en aquell lloc el prat va desaparèixer per complert, totes les flors es van podrir i van perdre el seu color.

La casa d'aquella família transmetia grisor i cada cop que algú passava pel costat tothom començava a tremolar.

Una veïna es va acostar a la casa per demanar sal, i aprofitant que va anar allà va mirar al interior de la casa. La mare va obrir la porta, la veïna va veure que la dona portava un vestit tot negre i es va espantar, però va intentar calmar-se i li va dir:

-Bon dia.

-Bon dia, benvinguda.

-Que tens sal?

-Es clar!

-Em podries deixar una mica, esque m'he quedat sense.

-Si, espera't aquí ara vinc.

-D'acord.

La veïna mentre esperava es va fixar que al interior de la casa hi havien moltisimes flors de color negre en un pot de vidre, va escoltar que el pare li deia al seu fill que aquell pot amb flors negres els-hi generava energia per a la casa i que gracies allò tenien llum,gas,aigua...

Abans de que la dona pogués donar-li la sal la veïna se'n va anar corrents sorpresa. Va anar de seguida a parlar amb la deessa de les flors, li va explicar tot allò que va escoltar. La deessa va entendre que la família Duran va agafar totes les flors que hi havien al prat per aprofitar-se de tota la riquesa que tenien, que anteriorment era cumpartida per tot el veïnat 

Finalment la deessa emprenyada va prendre una decisió, va decidir retornar totes les flors al prat i que la família Duran les  cuides per tota l'eternitat.

Avui dia no se sap si la família Duran segueix cuidant les flors.

Es tot un misteri.

Yasmin Zaaraoui, Laia Garcia, Celeste Fernànedez, Emma Pedraza 

1r ESO A

Curs 17-18

L'hostal Abandonat

Fa molts i molts anys, en un lloc actualment inaccesible, hi va haver un hostal. Sense dubte, fou peculiar, amb un aspecte com d’abandonament, a punt d’ensorrar-se. Un dels elements més interessants d’aquella casa, era la façana on hi havia una peculiar portalada, feta de fusta, i construïda amb una volta de canó i envoltada de pedra, però, el més curiós, era que mai l’havien vista oberta, ni la portalada ni les finestres. Era un hostal abandonat del tot, o això creien.

Un dia qualsevol, el fill de la dona més rica de Palou, va voler sortir amb els seus amics:

- Mare, puc anar a dormir a casa d’un company per acabar els deures, si us plau?

- És clar! Així m’agrada fill, que siguis tan estudiós. En canvi, a la casa del company…

- Mare, puc anar a dormir a casa d’un company a acabar els deures, si us plau?

- Esta bé! Si és per fer deures sí!

Aprofita la innocència dels pares, es van apropar amb esprais a pintar les parets d’un edifici:

- A veure, tu comença pintant les parets i jo pintaré la portalada.

- Estàs segur? No sé, sembla un hostal. No serà l’hostal de les llegendes?

- No siguis poruc. Això és mentida!

La valentia del noi li va sortir cara: just abans de començar a pintar, la porta del hostal es va obrir i s'en va engolir el noi cap a dins del edifici i mai més se n’ha sabut res!

Joan Cabrera, Adam Rodriguez, Elena Jiménez i Marwa Karim

1r ESO C G2

La pedra de l'encant

Ahir estava passejant amb la meva germana.

-Vols que t’expliqui una cosa?- Va dir-me.

-Quina?

-Una llegenda sobre Granollers, sobre aquella roca de la porxada- Va contestar-me.

-Va explica.

-La llegenda que a mi em van explicar diu que fa molts anys en l’actual poble de Granollers vivia un xaman en una antiga església que hi havia al costat del riu. Un home poderós que es deia que era el guardià del riu i el protector de la ciutat. Per molt que tingués una vida molt llarga, ja estava a punt de morir. Semblava mentida que desprès de 1268 anys de vida, la seva trajectòria arribés la seva fi. Segons la llegenda, aquest xaman coneixia la proximitat de la seva mort i no volia que el seu poble es quedés sense cap mena de protecció així que decidí fer-hi alguna cosa. 

Va agafar una roca gran, la qual va col·locar al costat de la Porxada, on tothom la veuria, ja que tots anaven allà a comprar i vendre. Va triar aquesta plaça perquè era el principal centre social del poble. 

-Com la va portar?- Vaig preguntar.

-La va transportar fins a la seva església i la va guardar allà dins fins que va acabar de fer els seus conjurs màgics. Va posar sobre la roca flors, caps de granota, potes d’ocell, i altres ingredients per que tot funcionés com ell tenia planejat. La seva mort era imminent, així que va seure al damunt de la pedra. Després va estirar-se a sobre com si volgués dormir-hi; i així va fer, va dormir-se sobre la pedra. Va dormir-se per sempre. El positiu es que li va sortir be la jugada. La pedra se’l va empassar, a ell i a tot el que tenia a sobre. Ningú sap que va passar exactament però el que si sap tothom és que l’endemà la pedra estava a la Porxada, ja que el seu esperit la va transportar des de l'església fins on la podem trobar actualment.

El que tothom pensa és que el xaman va ser absorbit voluntàriament per la pedra per aconseguir la immortalitat dintre seu. En poques paraules, que la pedra i el xaman es van fusionar. El que tots pensen es que l’esperit del xaman va ser qui va dur la pedra a la Porxada aquella mateixa nit. 

La llegenda diu que l’esperit del xaman viu dintre de la pedra de l’encant, vigilant-nos, veient-nos passar per la porxada. Protegint-nos. Encara està present a Granollers fins al moment en que ja no el necessitem. 

-I que passarà quan ja no el necessitem?

-Ningú ho sap, però es creu que desapareixerà.

Alexandra Bartolomé, Guadi Morilla, Mélany Sánchez i Josep Vaquer

1r ESO-B

El pont del diable

Hi havia una vegada en un poble anomenat Granollers, en un riu no molt cabalós, envoltat de llargues herbes i pedres, una serventa que s’havia de passar gairebé tot el dia anant a buscar l’aigua a l’altra banda del riu en una fonteta.

Un dia que el riu baixava molt ple va dir que més valdria donar-se al dimoni que haver de fer tants viatges a la font. A l’instant se li presentà un cavaller que prometé fer-li un pont en una sola nit a canvi de la seva ànima. La serventa va acceptar. El diable, que s’havia disfressat de cavaller, es va posar tot seguit a treballar amb totes les seves forces.

Només hi faltava posar una pedra. La matinada s’acostava. El diable, que només pot treballar durant la nit, al escoltar cantar el gall va creure que ja era de dia. No havent tingut temps d’acabar el pont, va llençar amb ràbia la pedra a terra, i es va quedar dreta, tal com encara avui es troba, i enfonsada set canes.

Hi ha gent que diu que la serventa estava inquieta, es va llevar poc més enllà de mitjanit i veié que el pont ja estava gairebé llest. Va cridar l’hostalera i plorant li contà el que li passava. La mestressa prometé salvar-la. Van tirar una galleda d’aigua al damunt del pobre gall, que dormia. La bèstia es posà a cantar.

Aquesta es la història del pont del diable que es troba a la Passarel·la de Sant Joan Camps i Giró. Que creua el riu Congost per la part de Granollers. No se sap el que finalment va passar amb la serventa, el pont i el diable.

Álex Delgado, Núria Carrera, Iker Munoz i Xènia Mató 

 1r ESO B

Curs 2017/18

Tres del tres

Fa temps, el 1859, tres nadons foren abandonats al davant del convent de monges de St.Francesc. L’edifici estava enganxat a un hospital catòlic, els dos edificis tenien dues plantes, un amb campanar, i l’altre en base de creu. Cinc minuts més tard de ser abandonats, just quan començava a ploure, la porta del convent es va obrir i els tres nadons van ser entrats a l’obscur interior per una monja. Van passar les hores i van ser traslladats a l’hospital després de fer la purificació de l’ànima, per assegurar-se que no portaven el dimoni a dins. Els nadons van ser acotxats i a l’instant es van adormir.

Van passar els anys, els nens creixien i aprenien cant, escriptura, nombres… Cada un, a part d’adquirir els coneixements impartits per les monges, desenvolupaven qualitats sobrenaturals. El gran veia civilitzacions futures, el petit, veia tribus de l’exòtica Amèrica i el mitjà, podia tornar-se un esperit.
Cada dia, el petit, buscava amagatalls on fer ritus sobre fantasmes. El mitjà, pujava al campanar i feia sonar les campanes per als ritus del germà. El gran, escrivia sobre les fórmules dels seus germans i les completava amb les visions que tenia. Una de les quals, parlava de la capacitat de reviure a aquell que dormís per sempre però tingués un un lligam especial i únic. 

Un tres de març, just quan es va posar a ploure, els nens van quedar atrapats al campanar, ells, al ser molt espavilats, van fer sortir al mitjà a la teulada, així podria arribar a l’hospital i anar a obrir el campanar. El mitjà, va començar a caminar per les teules molles fins al rossetó de la façana que donava al carrer. Hi va grimpar i miraculosament va poder obrir la finestra i anar a ajudar els seus germans. Una monja els va veure sortir d’allà i va sospitar que no havien estat fent esdeveniments catòlics. Va anar a parlar amb el claustre sobre els nens, després d’una llarga discussió es va decidir trobar proves de la capacitat divina dels nens i que si la tenien, serien enviats amb el seu veritable pare.
Al cap de cinc dies, el germà gran, va caure per l’escala just quan passava una monja, ell, que portava uns escrits amb ritus, va ser descobert quan la monja en va llegir un i va anar a parlar amb  les seves companyes. A la nit, les més velles del claustre van anar a fer un sacrifici als nens, els hi van clavar un punyal al pit mentre els beneïen i resaven per a la seva bondat, així van aconseguir portar a aquells nens a la seva veritable terra, una on, Déu i els seus sants els guiarien per a que acabessin adoptant una personificació davant la religió catòlica.
Tantmateix, les monges, van decidir donar un dia de vida als nens, el dia tres de març de l’any següent, i ells, amb l’encanteri de tornar a viure van aconseguir viure sempre més però només els dies tres de març de cada any.

Artau Llobet, Nil Bertrans, Oscar Ronquillo i Gerard Rodríguez

1r ESO-A

Curs 2017-2018

                    

Llegendes de Granollers. Un projecte dels alumnes de 1r d'ESO de l'institut Celestí Bellera

El projecte Llegendes s’emmarca dins la matèria de Projectes per a alumnes de 1r de l’ESO de l’Institut Celestí Bellera de Granollers.

L’objectiu del projecte és conèixer l’entorn proper i la cultura popular per tal de valorar-lo com font de coneixement a partir de les llegendes locals.

A partir d’una recerca prèvia de les llegendes locals i de la visita de diferents espais de la ciutat, els alumnes elaboraran una llegenda nova, o adaptada, basada en elements reals del paisatge. El fet d’haver-la d’ubicar en un lloc concret del municipi ens permetrà treballar també la orientació i treballar les matèries de l’àmbit cientificotecnològic a partir de reptes i introduint també eines digitals.

El producte final del projecte serà el disseny d’una ruta d’orientació per l’entorn pròxim a l’institut on es visitaran les diferents localitzacions de les llegendes treballades pels alumnes i la posada en escena de cada una d’elles.

 

Il·lustracions cedides per: Màriam Ben-Arab