L'arbre

Fa molt temps, en un caminet de Palou hi havia un arbre. Era preciós i gran i tothom qui passava per allà aprofitava per ruixar-lo. Cada cop es feia més gran i fort. La gent el cuidava molt ja que havia sobreviscut a tot, és per això que tothom se l’estimava.

Però una nit va haver una forta tempesta que va atemorir a tothom. Ningú es va atrevir a sortir de casa. Així que l’arbre es va quedar tot sol entre llamps i trons.

A la matinada següent quan el sol es va aixecar, una desgràcia va passar, l’arbre estava partit per la mitat amb un gran orifici a l’escorça. El pagès que sempre passava per regar-lo va tornar corrent assegurant que l’arbre estava endimoniat. El rumor es va estendre a la velocitat de la llum, tothom volia corroborar el rumor. Així que una matinada el poble va decidir enviar a un jove a aquell camí.

Quan el jove va arribar i es va apropar a l’arbre ,d’aquest va sortir una veu plena de rabia i histèria:

- Desgraciats! Mireu que m’heu fet! - Deia aquella veu. 

El jove no s’ho va pensar dues vegades i va sortir corrent.

Al arribar va confirmar el que tots esperaven. El rumor era cert, l’arbre tenia un dimoni dintre. Tots es van escandalitzar. L’arbre que tant havia aguantat, havia caigut i ja no quedaven maneres de continuar cuidant-lo.

- Haurem de deixar-lo morir – va dir una dona.

- No hi hauria una altre manera? - va murmurar silenciosament un nen que sempre havia anat a esmorzar amb l’arbre.

- Em sap greu, però no hi ha més remei. - va respondre la dona.

En aquell moment a tothom li va quedar clar que aquelles paraules serien les últimes i que aquella decisió seria la final.

I així va ser durant tots els darrers anys, però es diu que s’hi t’apropes a l’arbre i pares l’orella encara pots escoltar les pregàries d’aquella veu ja casi sense forces i que quan allò que està dintre de l’arbre ja no parli, l’arbre haurà arribat a la seva fi.

Zoé Aguilar, Alba Amatller, Sebas Muñoz, Pol Altimira, Riham Radi, Daniela Viveros

1r ESO C

Malediccions. La Torre de les Aigües

Fa molts i molts anys en una antiga Torre força destrossada, hi vivia una dona que  s’encarregava de repartir aigua i pluges a tot Palou. Tenia una filla molt guapa amb uns cabells llargs que enamorava tothom. Als afores hi havia un pagès que tenia un fill bojament enamorat d’aquella noia tan guapa. Un dia la va anar a veure amb l’excusa d’anar a buscar aigua, però en arribar només hi va trobar la seva mare. 

- Què hi fas aquí?- li va dir la dona.

- He vingut a veure la teva filla, de la qual estic bojament enamorat - li va contestar

- Si la vols veure hauràs de complir dos objectius. El primer, aconseguir una gota de cada riu de Catalunya i el segon, hauràs de fer caure l’om prohibit de Palou. Fent això aconseguiràs veure la meva filla i potser casar-te amb ella. Et sembla bé?

- Faré allò que sigui necessari per veure la seva filla i més si em dona el permís de casar-me amb ella - va dir convençut.

Al sortir va pensar que seria molt difícil aconseguir una gota de tots els rius de Catalunya i va tenir una idea. Va arribar a casa i va començar a retallar paper en forma de gotes i va posar-hi un nom d’un riu a cada gota. I es va presentar a la Torre per entregar-li les gotes. Ella el va mirar amb una cara d’estranyada.

- Ja tinc les gotes dels tots els rius de Catalunya. - li va dir el noi i li va entregar les gotes de paper amb el nom dels rius de Catalunya.

- Felicitats, ets molt intel·ligent però no et creguis que ja has guanyat, encara et falta un objectiu per assolir.

Ell, tot pensatiu, se'n va anar cap a casa pensant com podia tirar l’om de Palou al terra. Va preguntar a molta gent sobre aquell arbre i tothom li deia que la gent anava a demanar desitjos i que si el volia tirar al terra havia de trobar el seu cor, que era el seu punt feble.

Ell va pensar quina part podia ser el seu cor i li va preguntar al seu pare. El pare li va explicar la història d’aquell arbre i li va dir que tenia una arrel molt profunda, havia de trencar-la perquè caigués al terra. Va agafar una pala i es va dirigir cap a l’om, va estar tota la nit excavant fins que la va trobar, no li va costar distingir-la ja que era gran i formosa i estava ben arrelada. Amb un cop la va trencar i tot Palou es va despertar. Ell tot content va dirigir-se cap a la Torre i la dona li va concedir el desig de casar-se amb la seva filla. 

Aquesta és la història de la Torre de les Aigües i si no us ho creieu podeu anar-hi i veureu com l’om està caigut gràcies a aquell fill d’un pagès de Palou. Ara la gent que va a demanar desitjos a l’om, els hi concedeix o concedeix malediccions?

Núria Morè, Pol Gallego, Paula Corbinos, Ivan Cañizares

1r ESO C

L'esquizoveu

Fa molt de temps, en una ciutat anomenada “Granollers”, una família es va refugiar de la pluja en una masia abandonada.

Era una masia preciosa, d’un color blanc embrutat pel pas del temps. Tenia una part enderrocada, i pel terra i les parets corrien milers d’animalons com paneroles, aranyes i altres.

La parella tenia un fill, ja adolescent de 12 anys que es deia Dani i tenia problemes psicològics i patia esquizofrenia.

Tot anava bé, fins que una nit de tempesta va acabar amb aquella pau. Un llampec va caure sobre la masia i la vella casa va acabar ara sí, enderrocada del tot.

L’únic que va sobreviure va ser el Daniel que va seguir vivent aquella casa abandonada durant 2 setmanes, fins que va morir a causa de la fam, la sed, la higiene, i més necessitats que abans eren cobertes pels seus pares, ja morts entre les runes.

I diuen que l’esperit del Dani encara volta per aquí i si entres diuen que escoltaràs veus i sorolls i que el fantasma del Dani el matara

-Aquesta historia es una tontería. deia la Carla

- ja ho se nomes es una vella llegenda que s’explica pels voltants

- jo si no ho veig no ho crec.

i doncs aquella nit, a la masia la Nerea i la Carla estaven explorant, quan de sobte van escoltar una serie de sorolls una cançó molt terrorífica que sortia de les runes això es l’ultim que van escoltar.

 Carla Galera, Iria Villena, Daniel Rodríguez i Nerea Carmona

1r ESO C Grup 7

L'hostal Abandonat

Fa molts i molts anys, en un lloc actualment inaccesible, hi va haver un hostal. Sense dubte, fou peculiar, amb un aspecte com d’abandonament, a punt d’ensorrar-se. Un dels elements més interessants d’aquella casa, era la façana on hi havia una peculiar portalada, feta de fusta, i construïda amb una volta de canó i envoltada de pedra, però, el més curiós, era que mai l’havien vista oberta, ni la portalada ni les finestres. Era un hostal abandonat del tot, o això creien.

Un dia qualsevol, el fill de la dona més rica de Palou, va voler sortir amb els seus amics:

- Mare, puc anar a dormir a casa d’un company per acabar els deures, si us plau?

- És clar! Així m’agrada fill, que siguis tan estudiós. En canvi, a la casa del company…

- Mare, puc anar a dormir a casa d’un company a acabar els deures, si us plau?

- Esta bé! Si és per fer deures sí!

Aprofita la innocència dels pares, es van apropar amb esprais a pintar les parets d’un edifici:

- A veure, tu comença pintant les parets i jo pintaré la portalada.

- Estàs segur? No sé, sembla un hostal. No serà l’hostal de les llegendes?

- No siguis poruc. Això és mentida!

La valentia del noi li va sortir cara: just abans de començar a pintar, la porta del hostal es va obrir i s'en va engolir el noi cap a dins del edifici i mai més se n’ha sabut res!

Joan Cabrera, Adam Rodriguez, Elena Jiménez i Marwa Karim

1r ESO C G2