La Pedra de l’Encant

Fa molt de temps a Granollers van aparèixer unes bruixes per tota la ciutat. Aquestes bruixes eren dolentes i molt guapes. Aquestes dones feien moltes malifetes per això l’alcalde de Granollers va decidir juntament amb els ciutadans, exterminar totes les bruixes de la ciutat.

Jalal- Nois, que no us heu adonat que diuen que aquesta pedra estava encantada! Quan l’alcalde va saber que hi havia bruixes a la ciutat, va agafar totes les dones guapes i les va lligar a una pedra per tirar-les al riu.

Anuar- Tens raó. Diuen que si aquella persona no s’ofegava la treien de l’aigua i la executaven per tenir tractes amb el diable i que si s’ofegava la condemnaven per bruixa, la treien de l’aigua i la cremaven a la foguera.

Hamady- I perquè es això nois?

Anuar- No ho se, la veritat és que això m’acaba de posar nerviós!

Jalal- A mi també!!!

Hamady Gassama, Anuar Mazgouti, Jalal El Ouadi

1r ESO B

La Porxada

Diuen que si toques la rajola de baix de la tercera columna de la dreta de la Porxada de Granollers et converteixes en un bon futbolista.

I com és això? Doncs diu la llegenda que un nen que un dia estava a la porxada i va donar la casualitat que va ser quan la volien reformar llavors perquè va quedar destrossada desprès del bombardeig. Aquesta columna com va caure van haver de reconstruir-la estava tot en obres es podia accedir fàcilment llavors va ser quan aquest nen va poder accedir va tocar la rajola i va ser quan aquest nen va començar a millorar cada dia molt més fins que va arribar el partit de seva vida va ser un amistós del seu equip local contra el El Real Madrid llavors va fer un magnific partit i el Real Madrid  el va fitxar per la fabrica del Madrid  el nen amb 14 anys ja era titular al Real Madrid i amb 18 anys lla era pilota d’or que va ser el mateix any que va guanyar el mundial i el triplet. Aquest nen va fer història fins que va arribar la seva retirada amb 21 anys es va tindre que retirar per culpa d’un accident provocat per el equip rival que portava tants anys a la ombra d’aquest jugador.

Eric Garcia Riopedre, Manel  Valverde Gaspar i Pedro Montiel Galán 

1r ESO B

Història de la pedra de l'encant

Fa 1 Segle enrere a Granollers hi havia un riu que es diu Congost. En aquest riu un dia de pluja molt forta va vindre una pedra riu avall, fins a un punt que es va parar. Però també en aquest riu hi viuen unes bruixes de Granollers, i aquestes bruixes es van trobar la pedra.  

Quan les bruixes es van trobar la pedra la van començar a mirar i a tocar, i una bruixa va dir <i perquè no ens la quedem> i les altres bruixes van respondre que estaria bé i que seria una mes amb elles. Llavors les bruixes se la van quedar i van ser felices.

Però un dia les bruixes van provar de fer un encanteri amb la pedra i de cop i volta va desaparèixer, i les bruixes es van quedar parades i la van començar a buscar i al cap d’hores la van trobar a la porxada, allà parada tot sola, i al final van decidir deixar-la allà i li van posar el nom de LA PEDRA DE L’ENCANT.

Ibai Navas Carreta

1r ESO B

La maledicció

Era   de   nit,   ja   feia   3   mesos   que   havia   començat   l’any   1956.   Jo  estava   amb   la   meva colla   fent   tastades   per   Palou   quan   desde   lluny   vam   veure   una   casa   tenebrosa,   obscura  i   freda   com  a   nosaltres   ens   agradava,   ens   vam   fixar   en   què   tenia   flors   en  totes   les finestres.   Al   apropar-nos-hi   vam   veure   un   cartell  que   posava   prohibit   el   pas.   Com  anàvem   amb   colla   vam  decidir   entrar-hi.   Recordo   que   intentant   entrar   hem   vaig  esgarrar   una   de   les   manigües   de   la   meva   samarreta   i   vaig  pensar en que tenia molta mala sort. 

Com   els   meus   amics   estaven   una   mica   espantats   em   vaig  fer-me   el   valent   i   vaig proposar   entrar   jo   primer.   Vaig   saltar  la   tanca,   i   al   posar   el   peu   a   terra,   vaig   sentir una   estranya  sensació   que   recorria   tot   el   meu   cos.   Després   d’això,   em   vaig  girar cap als meus amics i vaig dir:  

- Que no entreu??.No es gens perillós!! 

- Max!!, però on ets?! No fa gens de gràcia!- Va dir la Coral. 

Sorprès, va dir: 

- Ja   ja   quina   gràcia.   Deixeu-vos   de   ximpleries   i   entreu  d’una vegada que això està ple de gats!! 

- Sí no surts marxem i prou!- va exclamar en Pol.   Van   mirar   cap   a   terra,   hi   havia   una figura més   o   menys  desformada   i   obscura   s’amagava   en   una   cantonada   de   la  tanca. 

- Max ja t’hem vist bonic!!, estàs a aquella cantonada - deien tots. 

Uns   sorolls   estranys   venien   d’aquella   cantonada   i   espantats  van fugir corrents deixant en Max dintre de la casa. 

En   Max   sense   saber   què   estava   passant,   va   intentar   sortir  de   la   casa   però   una espècie de   barrera   transparent   però   no  el   va   deixar.   En   intentar-lo   per   segona   vegada   es   va veure  que   el   seu   cos   ja   no   era   el   mateix!   Ara   tenia   tot   el   cos   negre   i  desformat.

Ja   que no   podia   sortir   vaig   haver   de   passar   la   nit   allà.   En  fer-se   de   dia   el   meu   cos  va   tornar   a   canviar,   veia   tot   de  colors   blaus   i   verds,   em   notava   més   petit   i   àgil, com   si   fos   un  gat,   i   així   era!!.   Ja   que   era   un   gat   vaig   anar   a   buscar   algun  altre gat   perquè   em   digues   que   estava   passant   aquí,   vaig  trobar   una   colla   de   gats   molts simpàtics   que   em   van   dir   que  tènia   una   espècie   de   maledicció   i   que   si   deixava   que les   flors  es   morissin   em   caurien   més   anys   de   maledicció   i   que   pel   dia  em convertiria en un gat i quant caigues la nit seria un follet  i   però   les   conseqüències   eren   que   no   podia deixar   de   vigilar  les flors ni la casa. 

Finalment   el   nen   es   va   convertir   en   esperit   perquè   una   de   les  flors   es   va   mal   fer.  I alguns   diuen   que   en   Max   es   va   convertir  en   el   guardià   de   la   Casa   de   les   Flors esperant   una   nova  víctima. 

Mireia, Anna A, Maria, Leyre

1r ESO B

No agafis el que no és teu!

Fa molts i molts anys, prop de Granollers, a Palou, hi havia una casa al costat de l’església. Una casa molt gran amb un ambient tenebrós, al costat de la casa hi havia un camp i la coneguda església de Palou, la casa tenia un pati amb moltes plantes però la majoria estaven mortes i les persianes totes baixades, només es veia al propietari sortint i entrant. L’home sempre portava un barret blanc de copa alta i vestia de blanc. Entre els habitants de Granollers es parlava que per allà havien passat fets estranys, sense explicació lògica. Una de les històries que explica una velleta sobre això, és sobre com va caure la desgràcia sobre un dels habitants de la zona.

Era un home molt ric que es deia Joan, però no era suficientment ric, volia més. Quan era l'època de la collita passava per totes les cases del poble, amenaçant els propietaris perquè li donessin la collita. Els amenaçava amb denunciar-los per revolucionaris davant les autoritats si no acceptaven el xantatge. Quan acabava de recogir la collita, anava a la plaça del poble i cridava:

- Qui no m’hagi donat la collita que me la doni ara o ja sabeu què.

Un dia, tres dones del poble van decidir fer-li una maledicció. Una nit de lluna plena, van anar al riu per fer un conjur i evitar que robés les collites. Si robava les collites, aquestes es convertirien en un grapat de carbó i la casa s'ompliria de ratpenats. L'endemà, les tres dones van anar a casa de l'home i el van advertir. Ell es va espantar una mica, però no en va fer cas, i passades unes setmanes va recollir la collita com sempre. Va passar molt de temps sense tenir notícies d'ell. Un dia, l'alcalde del poble i diversos veïns, van anar a la casa del ric per veure si li havia passat alguna cosa. Quan van obrir la porta, milers de ratpenats van sortir per ella i al ell se'l van trobar mort sota una muntanya de carbó. L’alcalde va dir:

-Deu meu això no pot estar passant! Qui ha fet això?-Ningú va respondre-

Després de poc temps, per la por, van enderrocar la casa i al seu lloc van construir una plaça.

Des de llavors, en aquest poble, són molt respectuosos els uns amb els altres!

Iker Mata, Jose Ramos, Ivan Gallego i Gabriel Garcia.
1r ESO B

L'home misteriós

Era una tarda qualsevol del 1868. Un nen d’uns 8 anys, ros i amb els ulls blaus anomenat Pau Garcia, sortia de l’escola amb els seus amics. Van anar a jugar al passeig de la Ribera del Riu Congost.  En Pau i els seus amics, van estar allà tota la tarda jugant a bales i quan es començava a fer fosc, cadascú va tornar a casa seva. Quan en Pau va arribar a casa, es va adonar que no portava el valuós rellotge que el seu avi li havia deixat. Va decidir tornar a la vora del riu a buscar-lo, perquè sinó el seu avi es decepcionaria molt.

Es va escapar de casa per la finestra de la seva habitació i va començar a córrer per arribar el més aviat possible. Però, a meitat de camí, es va trobar a la seva veïna, la senyora Josefina. Era una dona d’uns 80 anys, que sempre s’havia preocupat molt per en Pau. 

-Hola Pau! On vas tu sol, tan tard? - li va dir la seva veïna.

-Doncs… Vaig a comprar el pa, que m’ho ha demanat la meva mare. - li va contestar en Pau.

-Ah! Doncs que et vagi bé. I, no triguis gaire, que aviat es farà de nit. - va dir-li la Josefina.

En Pau, ignorant l’avís de la seva veïna, va seguir caminant fins a la ribera del Riu Congost. Quan hi va arribar, va estar molta estona buscant, però el rellotge no hi era. Desesperat, va decidir tornar cap a casa, però va veure un home. Sobtadament, va desaparèixer. Va passar tan ràpid que a en Pau no li va donar temps a identificar-lo.

El va començar a buscar, i va veure que havia aparegut una mica més enllà d’on l’havia vist per primer cop. Disposat a saber qui era aquell estrany personatge encaputxat, va seguir el seu camí, però va tornar a desaparèixer. I, efectivament, l’home va tornar a aparèixer més enllà d’on l’havia vist per última vegada. En Pau s’estava espantant i sabia que havia de marxar, però la curiositat el va vèncer. 

El va seguir fins que l’home es va aturar davant del pont i, de sobte, aquell estrany personatge es va tirar al riu, sense donar explicacions.

En Pau, va anar a veure si estava bé, però es va acostar molt al riu perquè no veia el cos de l’home. De sobte, algú el va empènyer cap al riu. 

Però mentre tot això passava, la senyora Josefina estava passant per allà perquè anava a comprar a la carnisseria que hi havia a l’altra banda del riu. Va presenciar tot el que va passar aquella nit del 1868. 

Ningú, tret de la Josefina, sap què li va passar a en Pau. Alguns diuen que el seu cos està enfonsat al riu, però la senyora Josefina sap que no és veritat. Va intentar explicar el que havia passat a la gent del poble, però ningú la va creure. 

Laura Ejarque, Laia Mercader, Peiyao Ji i Rebeca Sánchez
1r ESO B

La pedra màgica

En un temps molt llunyà, hi vivia una pobre camperola que es va quedar embarassada d’un rei molt important. Quan el rei es va assabentar que tendria un filla amb aquella camperola, va decidir matar-la, ja que no volia tenir un fill i que  que ningú s'assabentes del que havia passat, tenia una gran reputació. Per sort la dona va poder fugir a temps per poder tenir al filla. La pobre camperola va tenir que fer un gran esforç per alimentar i tenir cura de la seva filla, no va passar res, van fer una vida normal. Mentre passaven els anys la noia es feia més gran, ja s'acostava el dia del seu aniversari, anava a tenir els quinze, l'edat que tots els joves volien tenir. Mentre que en el castell, el rei va tenir un fill, va néixer el mateix dia que la filla de la camperola.

La noia era molt maca, tenia el cabell ros i ondulat, li arribava fins a la cintura, tenia els ulls blaus i una pell molt blanqueta.

En canvi el príncep tenia cabell negre, curt i ulls blaus. La noia i el noi el que tenien en comú era que eren grans aventurers.

El rei es va assabentar que la camperola i la seva filla estaven vives, així que va dir:

Guàrdies!!- Va exclamar el rei.

Si, majestat, que voleu- Va dir el guàrdia.

Fa 15 anys m' havies dit que la camperola i la seva filla es van morir, ara el meu corb les ha vist passejant per l'hort de casa seva, com és possible això!- Va dir el rei tot enfadat

Va ser una mentira majestat.

Com es possible que m'has desobeït, confiava en tu.

Perdoni majestat, però es que en veritat no les vam trobar, hi havia una pedra marró, una casa, i un hort, vam entrar a la casa però no hi havia ningú, vam haver de tornar.

Esta bé, digues-li als guàrdies que tindran una setmana per trobar a la camperola i la seva filla, i si no la troben seran decapitats.

Si, majestat.

Quan el guàrdia es va anar, el príncep va aparèixer i li va dir que volia anar a visitar una altre ciutat. El príncep es va anar al poble de Granollers. A mig camí, el príncep va tenir que passar per una turmenta, feia molt fred, tot era molt fosc i queia molta pluja així que era molt difícil avançar. Va arribar a una petita caseta on al costat hi havia una pedra amb forma de cilindre. El príncep va picar la porta de la caseta, la va obrir una dona vella, la camperola. El príncep es va presentar:

Bona nit, ho sento per molestar aquestes hores, sóc el príncep Charles, m’agradaría saber si em podria quedar aquesta nit a dormir, estic de viatge i la turmenta m’ha agafat per el camí.

Bona nit majestat, clar que et pots quedar a dormir, jo soc Catalina i la meva filla Elizabeth.- Va respondre la camperola.

De cop i volta el príncep va posar cara de sorprès i Catalina li va preguntar que passava, i el príncep va respondre:

Vostè i la seva filla son buscades per el meu pare Rafael II, si no us aneu aviat us trobarà i us executarà.

Les noies espantades no sabien on anar, així que van pensar i pensar. Al cap d’una estona la dona es va recordar de la pedra màgica que estava al costat de casa seva. Catalina li va explicar tot a la seva filla, i sobretot el que havia pensat fer amb la pedra. Al dia següent, Catalina i Elizabeth es van posar sobre la pedra, es van agafar de les mans i totes juntes van dir unes paraules en un to molt baix. De cop, la mare i la filla van desapareixer. L’ únic testimoni va ser el príncep, però no va di res a ningú, s’ho va callar fins a la mort. Així que mai ningú va saber el que va passar, on van anar i que paraules van dir. L’ única cosa que encara es conserva es història i la pedra.

Lorena Tancau, Gabriela Rodriguez, Estela Duarte i Montserrat Medina

1r ESO-B

La pedra de l'encant

Ahir estava passejant amb la meva germana.

-Vols que t’expliqui una cosa?- Va dir-me.

-Quina?

-Una llegenda sobre Granollers, sobre aquella roca de la porxada- Va contestar-me.

-Va explica.

-La llegenda que a mi em van explicar diu que fa molts anys en l’actual poble de Granollers vivia un xaman en una antiga església que hi havia al costat del riu. Un home poderós que es deia que era el guardià del riu i el protector de la ciutat. Per molt que tingués una vida molt llarga, ja estava a punt de morir. Semblava mentida que desprès de 1268 anys de vida, la seva trajectòria arribés la seva fi. Segons la llegenda, aquest xaman coneixia la proximitat de la seva mort i no volia que el seu poble es quedés sense cap mena de protecció així que decidí fer-hi alguna cosa. 

Va agafar una roca gran, la qual va col·locar al costat de la Porxada, on tothom la veuria, ja que tots anaven allà a comprar i vendre. Va triar aquesta plaça perquè era el principal centre social del poble. 

-Com la va portar?- Vaig preguntar.

-La va transportar fins a la seva església i la va guardar allà dins fins que va acabar de fer els seus conjurs màgics. Va posar sobre la roca flors, caps de granota, potes d’ocell, i altres ingredients per que tot funcionés com ell tenia planejat. La seva mort era imminent, així que va seure al damunt de la pedra. Després va estirar-se a sobre com si volgués dormir-hi; i així va fer, va dormir-se sobre la pedra. Va dormir-se per sempre. El positiu es que li va sortir be la jugada. La pedra se’l va empassar, a ell i a tot el que tenia a sobre. Ningú sap que va passar exactament però el que si sap tothom és que l’endemà la pedra estava a la Porxada, ja que el seu esperit la va transportar des de l'església fins on la podem trobar actualment.

El que tothom pensa és que el xaman va ser absorbit voluntàriament per la pedra per aconseguir la immortalitat dintre seu. En poques paraules, que la pedra i el xaman es van fusionar. El que tots pensen es que l’esperit del xaman va ser qui va dur la pedra a la Porxada aquella mateixa nit. 

La llegenda diu que l’esperit del xaman viu dintre de la pedra de l’encant, vigilant-nos, veient-nos passar per la porxada. Protegint-nos. Encara està present a Granollers fins al moment en que ja no el necessitem. 

-I que passarà quan ja no el necessitem?

-Ningú ho sap, però es creu que desapareixerà.

Alexandra Bartolomé, Guadi Morilla, Mélany Sánchez i Josep Vaquer

1r ESO-B

El pont del diable

Hi havia una vegada en un poble anomenat Granollers, en un riu no molt cabalós, envoltat de llargues herbes i pedres, una serventa que s’havia de passar gairebé tot el dia anant a buscar l’aigua a l’altra banda del riu en una fonteta.

Un dia que el riu baixava molt ple va dir que més valdria donar-se al dimoni que haver de fer tants viatges a la font. A l’instant se li presentà un cavaller que prometé fer-li un pont en una sola nit a canvi de la seva ànima. La serventa va acceptar. El diable, que s’havia disfressat de cavaller, es va posar tot seguit a treballar amb totes les seves forces.

Només hi faltava posar una pedra. La matinada s’acostava. El diable, que només pot treballar durant la nit, al escoltar cantar el gall va creure que ja era de dia. No havent tingut temps d’acabar el pont, va llençar amb ràbia la pedra a terra, i es va quedar dreta, tal com encara avui es troba, i enfonsada set canes.

Hi ha gent que diu que la serventa estava inquieta, es va llevar poc més enllà de mitjanit i veié que el pont ja estava gairebé llest. Va cridar l’hostalera i plorant li contà el que li passava. La mestressa prometé salvar-la. Van tirar una galleda d’aigua al damunt del pobre gall, que dormia. La bèstia es posà a cantar.

Aquesta es la història del pont del diable que es troba a la Passarel·la de Sant Joan Camps i Giró. Que creua el riu Congost per la part de Granollers. No se sap el que finalment va passar amb la serventa, el pont i el diable.

Álex Delgado, Núria Carrera, Iker Munoz i Xènia Mató 

 1r ESO B

Curs 2017/18