L’intercanvi

Hi havia una vegada un nen molt peculiar que es deia Carles, no era un mag, no era un bruixot però tenia un gran poder, podia transportar-se d'un lloc a un altre, el Carles no es conformava amb   això, sempre volia més. En aquell temps la parròquia de Sant Julià era una església d'estil gòtic amb una elegant porta blava on al costat hi havia un gran cementiri amb varietats de flors de diversos colors: groc, vermell, lila…

 La gent de Palou deia que estava construïda d'alt la casa d'una bruixa i que si a mitjanit estaves per allà podies arribar a veure-la, el Carles amb tota la seva valentia va anar a l'església per comprovar aixo que deian, ell no creia pas en això, deia que eren historietes barates. passant per alla  ES VA TROVAR amb una vella, el primer que va pensar es que era una vella d'aquelles que et donen caramels com l'àvia però després es va donar compte que era una bruixa. 

Finalment la bruixa se li va apropar i com ella ja sabia que ell estava interessat en tenir més poders li va fer una proposta: 

-Si em dones la teva joventut et donaré tot el poder que vulguis.- ~Va dir la bruixa interessada.

Però com tots ja sabem no ens podem refiar gaire de persones estranyes i menys d’una bruixa. En Carles va respondre:

-Es clar que accepto, aquesta es la millor proposta que m’han fet mai-Va respondre el Carles amb un somriure a la cara.

Van entrar a la parròquia per fer l’intercanbi i quan van entrar mai es va saber més d’en Carles.

Seikhou Konte, Forangel Morillo, Jalila El Ouadi, Adam Moussaoui 

1r eso A

L'esperit del cementiri de Palou

Tot va començar un dia en l´església de Palou on un esperit ens va explicar a tots una llegenda d´un nen i una nena i una mica entremaliats.

-Hola, sóc l´esperit de l´església de Palou, aquesta història va passar al segle XVI encara m'enrecordo...

... Estava jo tranquil·lament a la meva tomba quan escolto a dos nens, concretament una nena i un nen que deien:

-Escolta, i si tirem una pedra a una tomba.

Va dir el nen.

-Vale!, u trencarem tot!

Va respondre la nena.

Seguidament em va caure una pedra just a sobre de la meva tomba, em vaig despertar de cop de la meva migdiada

i vaig cridar:

-ESTIC FAAART!

Però  com que sóc un esperit no em van escoltar. Vaig tindre unes quantes idees, la primera que vaig executar va ser en moure de tot: pedres, tombes i fins i tot la tomba de la meva besàvia que no era especial-ment prima.

Final-ment em vaig rendir simple-ment perquè s'han mort els an portat a aquest cementiri...

Ainoa Mendez,Anna Reina, Kaddija Sankareh i Eric Martinez

1r ESO A

La noia de la fira

Fa poc temps, una nit plujosa durant la fira de l’Ascensió de Granollers, que es fa en el parc firal, va
haver-hi un accident en una atracció i va morir una noia. La gent diu que de tant en tant apareix l'esperit d’aquella noia.
Anys més tard, es comenta que una nit l’Andrés estava per la fira i va conèixer una noia que estava sola. I li va preguntar:
-Què fas aquí? Necessites ajuda?.
La noia li va respondre que es volia anar cap a casa seva. Ell li va deixar la jaqueta per a que ella no tingués fred, van sopar al Burger King i la va portar a casa.
Al dia següent, l’Andrés va tornar a casa d’ella per demanar-li la jaqueta que li havia deixat. Li va obrir la porta una dona gran. Ell li va explicar el que havia passat.
La dona li va dir que la seva filla va morir fa molts anys. Ell estava convençut de que el que havia passat va ser real, llavors la dona li va acompanyar fins a la habitació de la filla i tots dos van veure que la jaqueta estava a la seva cadira i que el Burger King ja no hi era...

Hugo López i Naomi Narváez
1r ESO A 

La casa del desamor

El meu avi em va explicar que la seva amiga li va explicar que fa molt de temps es deia que en aquesta casa, se celebrava cada any la festa més important d'aquell poble (el carnaval).

Festa a la qual va assistir tot el poble (s'ha de dir que en aquella època, la casa no estava en tan mal estat ). A la festa, el fill del propietari d'aquella casa (l'Andreu), va aprofitar i es va declarar a la seva estimada, la noia més maca del barri (la Míriam). Però abans va parlar amb el seu amic.

- Escolta, passi el que passi que ningú entri a l'habitació perquè em declararé a la Míriam, i potser ho vol parlar, ja saps...

- D'acord, compta amb mi!

Després d'això, l'Andreu ja estava llest.

- Escolta Míriam, pots entrar a la casa amb mi un moment?

La Míriam va accedir.

- Escolta Míriam et vols...

En aquell moment, abans que la Míriam pogués dir res, un noi va entrar amb una ferida. Semblava infectat... Quan van veure-ho, van acostar-se per veure que li passava, però en fer-ho es van infectar ells també.

Passaven les hores i no es podien moure. Era una malaltia contagiosa. I és clar, ningú no va entrar a la sala perquè cada cop que algú provava d’entrar l’amic li deia que no podia, i inventava alguna excusa com: - Està molt bruta- o - El terra està molt mullat!- L'endemà, l'amic ja es començava a preocupar, així que va entrar. En fer-ho va trobar a tres cossos morts: el de l'Andreu el de la Míriam i el d’una altra persona. El noi preocupat mig plorant, va demanar ajuda. Què havia passat allà?

Per això, diu la llegenda, que qualsevol parella que passi per aquella casa tindrà mala sort a la seva relació i vida.

Sofía Téllez, Andrea Casado, Míriam Vico i Carla Bertran

1r ESO A

Curs 17-18

El castell encantat

Corria l’ any 1890, a Catalunya, concretament a una masia de la urbanització de Palou, aquella, es deia “Torre de les Aigües”. Allà vivia un matrimoni amb un fill, la dona es deia Mercè, l’home Pere, i el seu fill es deia Oriol.

Era un dimecres 2 de setembre de l’any 1890, aquest dia l’ Oriol feia anys, els seus avis li van regalar un ninot molt graciós, tenia les galtes vermelloses i el cabell ros, anava vestit amb una samarreta de màniga curta, un pantaló de color blau marí, i també portava unes sabatilles de color negre, a l’Oriol li va fer molta il·lusió aquest regal per part dels avis.

Després d’un mes apròximadament, l’Oriol va morir a causa d’ un infart. Quan va passar aquest greu accident els seus pares reçaven a déu perquè el seu fill recucités. Ells van reçar i van esperar la resposta de déu, però en el ninot que li havien regalat els seus avis va entrar la personalitat del déu de l’infern i la mort, era el déu que portava totes les desgràcies possibles i les més greus que podien passar. Aquella mateixa nit va aparèixer aquest terrible personatge i la seva mare va anar a veure que passava a l’habitació, perquè esclar ella no sabia això del deu maligne, però quan va arribar es va trobar amb aquest déu ferotge...

Li va atacar i li va deixar molt ferida. El pare destroçat veient la situació va decidir vendre la casa a un orfanat i comprarse’n una casa nova i refer la seva vida.

Hi havia una nena discapacitada que ningú sap com ni quan va aparèixer, tenia la cama invàlida, va anar a veure la casa i va entrar a l’habitació del fill, el ninot estava tancat en una habitació perquè no es descontrolés. Era una habitació amb fulles de la bíblia i veneida per un sacerdot, però la nena va obrir la porta i seguidament va sortir el ninot que portava la personalitat del déu ferotge i la va

matar...

-Que a sigut aquest soroll ?- Va dir el mestre.

-No ho sabem -Van dir els nens -Anem a mirar per la masia.

-La casa està encantada -Va dir el mestre -El ninot a matat a l’Alicia.

Quan es van donar compte que el castell estava encantat i que sols portava desgràcies molt dolentes i sense parar, van voler sortir corrents ràpidament però ja era massa tard, el ninot els hi controlava la ment.

Finalment, per la nit el dimoni va matar a tots els nens, al mestre del orfanat.

Encara hi ha testimonis que han vist al dimoni en el desvan...

T’atreveixes a anar-hi?

Adrià Villanueva, Gerard Navarro i Marc Taboada
1r ESO A

Les bruixes i les pedres

Fa cinquanta anys on ara està el Pont del camí de Can bassa hi havia tres bruixes que es deien Caldero, Lagarta i Escoba.

Quan passaven persones i tiraven deixalles apareixien les bruixes i  et donaven dos opcions: recollir les deixalles o convertir-te  en pedra.

La majoria de la gent no volia recollir les deixalles, aixi que, molts es van convertir en pedra i les bruixes van aprofitar aquestes pedres per construir un pont i recordar a la gent que no s’han de llençar deixalles.

Gerard Perich, Salu Danjo

1r ESO A

Curs 17-18

Túnel misterios

Fa molt de temps, en un parc de Granollers, hi havia un túnel màgic, i es deia que si passaves havies de pensar en un desig, i si el pont creia que tel mereixies, tel concedia.

Es diu que un dia, un noi d’uns 25 anys casat va passar per aquest túnel, i va demanar el desig de ser immortal. El desig va ser concedit, però no es va adonar fins desprès d’un temps, que en realitat era una maledicció.

Va créixer i va tenir fills, pero va seguir creixent, i no es moria. Desprès de mes temps va veure la seva dona morir, els seus fill i els seus amics. Va passar el temps i tot va anar evolucionant. Es van construir cases, edificis noves escultures, es va començar a cambiar la llengua… Ell no va poder aprendre res sobre la nova llengua, i no va poder aprendre res sobre les noves tecnologies i formes d’actuar, per això quan intentava parlar amb algú, ningú l’entenia. Científics de tot el mon el van començar a buscar, ja que a tots els semblava increïble que un home només parles l’antiga llengüa.

Ell es va escapar, i ningú sap in esta, però diuen que encara es viu, i s’amaga  en el parc on es troba el túnel. Diu la llegenda que el túnel encara concedeix desitjos, i que quan passes, s’escolta la veu del home que et diu que et vagis i que no tornis.

Marta López, Sara Delmás, Nerea Moreno i Montse Ballester
1r ESO A

La casa de les flors

Es diu que fa molts anys, concretament l'any 1644, van haver-hi fets molt estranys en na casa, ara anomenada la casa de les flors.

Tot va començar quan els nous inquilins van arribar, eren la família Duran. Aquesta família era un tant estranya a l'hora de relacionar-se amb els veïns, a tot el veïnat els-hi semblaven sospitosos.

Davant de la seva casa hi havia un prat ple de flors que tothom estimava i cuidava, però quan la família Duran es va instalar en aquell lloc el prat va desaparèixer per complert, totes les flors es van podrir i van perdre el seu color.

La casa d'aquella família transmetia grisor i cada cop que algú passava pel costat tothom començava a tremolar.

Una veïna es va acostar a la casa per demanar sal, i aprofitant que va anar allà va mirar al interior de la casa. La mare va obrir la porta, la veïna va veure que la dona portava un vestit tot negre i es va espantar, però va intentar calmar-se i li va dir:

-Bon dia.

-Bon dia, benvinguda.

-Que tens sal?

-Es clar!

-Em podries deixar una mica, esque m'he quedat sense.

-Si, espera't aquí ara vinc.

-D'acord.

La veïna mentre esperava es va fixar que al interior de la casa hi havien moltisimes flors de color negre en un pot de vidre, va escoltar que el pare li deia al seu fill que aquell pot amb flors negres els-hi generava energia per a la casa i que gracies allò tenien llum,gas,aigua...

Abans de que la dona pogués donar-li la sal la veïna se'n va anar corrents sorpresa. Va anar de seguida a parlar amb la deessa de les flors, li va explicar tot allò que va escoltar. La deessa va entendre que la família Duran va agafar totes les flors que hi havien al prat per aprofitar-se de tota la riquesa que tenien, que anteriorment era cumpartida per tot el veïnat 

Finalment la deessa emprenyada va prendre una decisió, va decidir retornar totes les flors al prat i que la família Duran les  cuides per tota l'eternitat.

Avui dia no se sap si la família Duran segueix cuidant les flors.

Es tot un misteri.

Yasmin Zaaraoui, Laia Garcia, Celeste Fernànedez, Emma Pedraza 

1r ESO A

Curs 17-18

Tres del tres

Fa temps, el 1859, tres nadons foren abandonats al davant del convent de monges de St.Francesc. L’edifici estava enganxat a un hospital catòlic, els dos edificis tenien dues plantes, un amb campanar, i l’altre en base de creu. Cinc minuts més tard de ser abandonats, just quan començava a ploure, la porta del convent es va obrir i els tres nadons van ser entrats a l’obscur interior per una monja. Van passar les hores i van ser traslladats a l’hospital després de fer la purificació de l’ànima, per assegurar-se que no portaven el dimoni a dins. Els nadons van ser acotxats i a l’instant es van adormir.

Van passar els anys, els nens creixien i aprenien cant, escriptura, nombres… Cada un, a part d’adquirir els coneixements impartits per les monges, desenvolupaven qualitats sobrenaturals. El gran veia civilitzacions futures, el petit, veia tribus de l’exòtica Amèrica i el mitjà, podia tornar-se un esperit.
Cada dia, el petit, buscava amagatalls on fer ritus sobre fantasmes. El mitjà, pujava al campanar i feia sonar les campanes per als ritus del germà. El gran, escrivia sobre les fórmules dels seus germans i les completava amb les visions que tenia. Una de les quals, parlava de la capacitat de reviure a aquell que dormís per sempre però tingués un un lligam especial i únic. 

Un tres de març, just quan es va posar a ploure, els nens van quedar atrapats al campanar, ells, al ser molt espavilats, van fer sortir al mitjà a la teulada, així podria arribar a l’hospital i anar a obrir el campanar. El mitjà, va començar a caminar per les teules molles fins al rossetó de la façana que donava al carrer. Hi va grimpar i miraculosament va poder obrir la finestra i anar a ajudar els seus germans. Una monja els va veure sortir d’allà i va sospitar que no havien estat fent esdeveniments catòlics. Va anar a parlar amb el claustre sobre els nens, després d’una llarga discussió es va decidir trobar proves de la capacitat divina dels nens i que si la tenien, serien enviats amb el seu veritable pare.
Al cap de cinc dies, el germà gran, va caure per l’escala just quan passava una monja, ell, que portava uns escrits amb ritus, va ser descobert quan la monja en va llegir un i va anar a parlar amb  les seves companyes. A la nit, les més velles del claustre van anar a fer un sacrifici als nens, els hi van clavar un punyal al pit mentre els beneïen i resaven per a la seva bondat, així van aconseguir portar a aquells nens a la seva veritable terra, una on, Déu i els seus sants els guiarien per a que acabessin adoptant una personificació davant la religió catòlica.
Tantmateix, les monges, van decidir donar un dia de vida als nens, el dia tres de març de l’any següent, i ells, amb l’encanteri de tornar a viure van aconseguir viure sempre més però només els dies tres de març de cada any.

Artau Llobet, Nil Bertrans, Oscar Ronquillo i Gerard Rodríguez

1r ESO-A

Curs 2017-2018