Fa molt temps, en un caminet de Palou hi havia un arbre. Era preciós i gran i tothom qui passava per allà aprofitava per ruixar-lo. Cada cop es feia més gran i fort. La gent el cuidava molt ja que havia sobreviscut a tot, és per això que tothom se l’estimava.
Però una nit va haver una forta tempesta que va atemorir a tothom. Ningú es va atrevir a sortir de casa. Així que l’arbre es va quedar tot sol entre llamps i trons.
A la matinada següent quan el sol es va aixecar, una desgràcia va passar, l’arbre estava partit per la mitat amb un gran orifici a l’escorça. El pagès que sempre passava per regar-lo va tornar corrent assegurant que l’arbre estava endimoniat. El rumor es va estendre a la velocitat de la llum, tothom volia corroborar el rumor. Així que una matinada el poble va decidir enviar a un jove a aquell camí.
Quan el jove va arribar i es va apropar a l’arbre ,d’aquest va sortir una veu plena de rabia i histèria:
- Desgraciats! Mireu que m’heu fet! - Deia aquella veu.
El jove no s’ho va pensar dues vegades i va sortir corrent.
Al arribar va confirmar el que tots esperaven. El rumor era cert, l’arbre tenia un dimoni dintre. Tots es van escandalitzar. L’arbre que tant havia aguantat, havia caigut i ja no quedaven maneres de continuar cuidant-lo.
- Haurem de deixar-lo morir – va dir una dona.
- No hi hauria una altre manera? - va murmurar silenciosament un nen que sempre havia anat a esmorzar amb l’arbre.
- Em sap greu, però no hi ha més remei. - va respondre la dona.
En aquell moment a tothom li va quedar clar que aquelles paraules serien les últimes i que aquella decisió seria la final.
I així va ser durant tots els darrers anys, però es diu que s’hi t’apropes a l’arbre i pares l’orella encara pots escoltar les pregàries d’aquella veu ja casi sense forces i que quan allò que està dintre de l’arbre ja no parli, l’arbre haurà arribat a la seva fi.
Zoé Aguilar, Alba Amatller, Sebas Muñoz, Pol Altimira, Riham Radi, Daniela Viveros
1r ESO C
